1 La Pietat

L'escultura exempta de la Pietat –la Verge amb el Crist mort sobre els genolls–presideix el retaule i dona nom a l'advocació de la capella. Aquest tema es comença a representar a principis del segle XIV i pren com a referència la seqüència Stabat Mater, un llarg poema dedicat al patiment de Maria al peu de la creu escrit pel franciscà Jacopone de Todi (1236-1306), que va acabar incorporat a la litúgia oficial de la festa dels Dolors de la Mare de Déu.

La imatge de la Pietat es va executar a partir del disseny de la cèlebre Pietat de Miquel Àngel de Sant Pere del Vaticà, transmès per mitjà d'una estampa de Giulio Bonasone o d'Antonio Salamanca (1547).

L’escena, també anomenada Encarnació, representa el moment en què l’arcàngel Gabriel s'apareix a casa de Maria de Natzaret per anunciar-li que serà mare de Jesús, és a dir del mateix Déu que per mitjà d'ella pren carn humana. Es relaciona amb el cicle de la Passió tot recordant que qui mor a la Creu és el fill de Déu i de Maria. Des dels primers temps de l'art cristià, se sol representar bàsicament a partir de dues figures: Maria dins la seva cambra mentre prega o fa alguna activitat domèstica, en actitud de sorpresa o d'acceptació, i l'arcàngel dempeus o volant que se li adreça, sovint amb un gest d'al·locució. No poques vegades hi apareix l'Esperit Sant en forma de colom, o el Pare Etern amb rostre d'ancià barbat, que en el mateix moment de l'acceptació de Maria fan efectiva l'encarnació misteriosa de Jesús en el seu si.

L’Esperit Sant pot aparèixer de maneres molt diferents en l’art cristià: un núvol lluminós, un raig de llum, una brisa suau o unes llengües de foc (com a l'episodi de la Pentecosta). Però la forma més habitual és la de colom, derivada de la narració del baptisme de Crist segons l'evangeli de Lluc: "l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom" i molt sovint adoptada també a les escenes de l'Anunciació. Al retaule de la Pietat s'ha plasmat amb aquesta forma d'au, acompanyada d'uns raigs de llum que en sorgeixen.

La Bíblia i els primers Pares de l'Església prohibien la representació de Déu en imatges. No obstant, es va admetre la seva figuració sota unes determinades normes. Fins a l'Edat Mitjana central, Déu pare només es podia representar amb els trets físics del Fill; és l'anomenada Maiestas Domini. Cap al final de l'Edat Mitjana es va fer necessari establir una iconografia diferenciada per a cadascuna de les tres persones de la Trinitat. Per a Déu Pare es va adoptar l'antiga figura de l'Ancià dels Dies, una metàfora del temps: un home madur amb una espessa barba blanca, que va anar evolucionant des del bust fins a la figura sencera. A la par superior del retaule de la Pietat, tot presidint la composició, trobem el Pare Etern representat de mig cos, amb llarga barba, cabellera arrissada i nimbe triangular, beneint amb la mà dreta i amb la bola del món a l'esquerra, símbol que representa la omnipotència.

Simó, un pescador analfabet del llac de Galilea, va rebre de Jesús el nom de Pere, és a dir "pedra", per la fermesa de la seva fe. Membre primerenc dels dotze seguidors més propers de Jesús, els Apòstols, segons l'evangeli de Mateu, Crist li confià les claus del regne del Cel. Per això, i perquè Pere va ser martiritzat l'any 67 a Roma sota l'emperador Neró, l'Església el venera com a primer bisbe de Roma i fonament de l'autoritat dels papes. Com al retaule de la Pietat, sol prendre l'aspecte d'un home d'edat avançada, barba arrodonida i cabells que a vegades deiixen veure una calba o tonsura. Vesteix túnica i mantell; el seu atribut principal són les claus que porta a la mà dreta i un llibre a la mà l'esquerra, atribut comú als apòstols.

Saule de Tars era un jueu perseguidor dels cristians que, després que Crist mateix se li revelés, va adoptar el nom de Pau ("petit") i es va convertir en un predicador infatigable de la fe cristiana; va morir decapitat a Roma més o menys al mateix temps que Pere. La seva vida és narrada en els Fets dels Apòstols i en les epístoles que ell mateix va escriure, que es compten entre els textos més antics del Nou Testament. Si Pere va ser líder dels cristians d'origen jueu, Pau va predicar sobretot als grecs i romans no jueus i per això se'l coneix com a "Apòstol dels gentils". La figura de Pau sol ser la d'un home calb amb barba grisa o negra, vestit amb túnica i mantell com tots els apòstols. El seu atribut principal una és una espasa, símbol del seu martiri; aquí la du a la mà dreta i a l'esquerra, com és habitual, un llibre.

Bisbe d’Urgell entre 1010 i 1035, el seu pontificat destaca per la construcció de la tercera catedral d’Urgell, consagrada l'any 1040. També se li atribueix la construcció de nombrosos ponts i camins per a millorar la comunicació de l’Urgellet: segons la tradició, va morir precisament mentre revisava les obres al Pont de Bar. Va ser venerat com a sant des de poc després de la seva mort: consta que ja a mitjan segle XI el seu cos es conservava dins de la catedral. És patró de la diòcesi d'Urgell, juntament amb la Mare de Déu de Núria, i com que va morir ofegat els fidels l'invocaven especialment per obtenir la pluja en temps de sequera.

Abat del monestir de Gerri de la Sal i bisbe d’Urgell entre el 1095 i el 1122. Com sant Ermengol, va morir en olor de santedat i el seu culte es va establir de seguida a l'interior de la catedral. El seu pontificat destaca pels inicis de la construcció de la quarta església episcopal de santa Maria, la imponent catedral que avui contemplem. Patró de la ciutat de la Seu, se l'invoca perquè en protegeixi els habitants i també perquè faci sortir el sol en temps de pluja.

Segons l'evangeli de Lluc, a l’edat de dotze anys Jesús va acompanyar els seus pares per primera vegada a celebrar la Pasqua a Jerusalem. A l'hora de tornar-se'n, Maria i Josep no el veien per enlloc: al cap de tres dies el van trobar al temple, debatent amb els mestres i doctors de la Llei jueva i ensenyant-los. L'escena se sol representar amb Jesús infant al centre, assegut en una càtedra i envoltat pels doctors hebreus, amb Josep i Maria que se'l miren des de la porta.

Els evangelistes Mateu, Marc i Lluc narren el camí traumàtic de Jesús, assotat i amb la creu a coll, des del Pretori de Jerusalem al mont Calvari on seria crucificat. L'escena de la Via Crucis al retaule de la Pietat és un bon exemple de com en aquest episodi solen explotar-se els aspectes dramàtics i els contrastos de gestos i actituds, tot formant una composició normalment molt bigarrada: la figura central de Crist, encorvada sota el pes de la creu, és envoltada de jueus que se'n burlen o se'l miren encuriosits, soldats romans que guarden l'ordre, un sicari que l'estira pel coll amb una corda, Simó de Cirena que l'ajuda a carregar l'instrument de suplici, o la Verge Maria i sant Joan evangelista que el contemplen consternats. Al fons apareixen la ciutat de Jerusalem i el Calvari, terme del dolorós trajecte.

Tot i que els compartiments del retaule de la Pietat són esculpits, i no només pintats com a la majoria de retaules conservats d'aquesta època, Xanxo va fer servir com a model els mateixos gravats que utilitzaven els pintors –com els del cèlebre Albrecht Dürer, dels volts de 1500– i es va esforçar per traduir-los en escultura i, a la vegada, per convertir l’estil d'arrel flamenca d’aquests gravats a un llenguatge més proper al del Renaixement italià.

Segons l'evangeli de Mateu, un àngel va advertir Josep en somnis que Herodes buscava Jesús nounat per matar-lo: calia fugir amb Maria i el Nen cap a Egipte i esperar allí que Herodes morís per poder tornar. L'episodi sol representar la la Mare de Déu dalt d'una mula, amb el Nen Jesús als braços, i sant Josep que mena l'animal tot caminant al seu davant. L'escena va esdevenir molt popular: molts homes i dones, al llarg dels segles (i també, és clar, quan es va fer el retaule de la Pietat al segle XVI), hi han pogut reconèixer l'experiència sovintejada dels viatges curts o llargs i de les seves condicions a vegades precàries, o encara més, la vivència dels qui s'escapen del perill o han de cercar refugi a l'estranger.

La crucifixió, explicada amb detall en tots quatre evangelis, és el punt àlgid del cicle de la Passió. Crist a la creu constitueix el tema central de la iconografia cristiana, perquè és capaç de condensar tota la fe i el pensament cristians: la mort de Jesús, Déu i home, és el sacrifici definitiu, en favor de tota la humanitat, que garanteix la salvació eterna. Crist crucificat, al centre, és flanquejat pels dos lladres, lligats a la creu amb cordes: Dimes a la dreta i Gestes a l'esquerra. Al peu de la creu hi Maria Magdalena i al costat dret Maria, acompanyada per les Santes Dones i sant Joan Evangelista. Al costat esquerre s’hi representen els soldats romans i a terra, davant la creu, una calavera evoca la tomba d'Adam, damunt la qual s'erigí el patíbul de Jesús segons una antiga tradició.

Segons els evangelis, Josep d'Arimatea va obtenir de Pilat autorització per retirar el cos de Jesús de la creu i enterrar-lo en un sepulcre proper, amb l'ajut de Nicodem. Per això aquests dos personatges solen aparèixer en aquesta escena sostenint amb les mans un llenç on reposa el cos nu de Crist, a punt de ser enterrat. Al darrere el ploren la Verge Maria amb les santes Dones.

Apòstol i germà de Jaume el Menor, un altre dels apòstols, tenia també el nom de Leví. Era recaptador d’impostos delegat de Roma quan fou cridat per Jesús per ser un dels seus apòstols. Segons la tradició va predicar a Etiòpia, on va viure molts anys fins que fou martiritzat. L'evangeli que se li atribueix comença amb la genealogia de Crist i per això el seu símbol és un àngel. Es representa assegut davant un escriptori amb el cap girat cap a l’àngel que es troba al seu darrere.

Va ser l’apòstol més jove i predilecte de Jesús i era germà de Jaume el Major, un altre dels dotze apòstols. Va ser molt proper a Jesús al llarg de tota la seva vida pública, fins al punt que Crist a la creu li va confiar la seva mare Maria. Se li atribueixen tradicionalment el quart evangeli, tres cartes i el llibre de l'Apocalipsi. L'evangeli de Joan és el més abstracte de tots i on la perspectiva de la fe és més clara; per això el seu símbol és l'àliga, que vola cap al cel. Se’l representa assegut amb les cames encreuades mentre escriu, amb l'àliga al costat dret.

És considerat l’autor del tercer evangeli i del llibre dels Fets dels Apòstols que el continua, la principal font d'informació sobre els primers temps de la comunitat cristiana. Era l'únic dels evangelistes no jueu: la tradició en feia un metge grec que va seguir Pau en els seus viatges apostòlics i que, segons es diu, va pintar el primer retrat de la Verge Maria. La ciutat de Tebes, a Beòcia (Grècia), s'enorgullia de tenir la seva tomba perquè Lluc hauria mort allí l'any 84. El brau era un animal destinat al sacrifici: s'assignà a Lluc perquè el seu evangeli comença explicant que el sacerdot Zacaries, pare de Joan Baptista, feia sacrificis al Temple. Se'l representa assegut llegint, amb el brau a la seva esquerra.

Tot i ser l'autor de l'evangeli més antic, Sant Marc no va ser apòstol de Crist: la tradició el fa deixeble de sant Pere i afirma que va ser el primer bisbe d'Alexandria d'Egipte, on va morir. Al segle IX les seves restes van ser dutes a Venècia: els venecians en van prendre per patró i li van construir la magnífica basílica de sant Marc. L'associació amb el lleó alat li ve donada perquè el seu evangeli comença parlant de sant Joan Baptista, que clamava en el desert amb una veu forta com el rugit del lleó. Se'l representa assegut mentre escriu, recolzant el taulell sobre el genoll i amb el lleó a la dreta.

Sant Agustí, cofat amb una mitra i una Església en miniatura al braç. D’entre els escriptors cristians més antics, a l’Edat Mitjana se’n van destacar quatre com a més rellevants en la tasca d'interpretació de l'Antic i del Nou Testamenti i van rebre el títol de Doctors de l’Església: sant Ambròs, bisbe de Milà; sant Agustí, bisbe d'Hipona; sant Jeroni, traductor de la Bíblia al llatí (tots tres de vers l’any 400); i sant Gregori, papa de Roma (de vers 600).

Sant Jeroni és un dels quatre Doctors de l’Església juntament amb sant Ambròs, sant Agustí i sant Gregori. Amb llarga barba i un edifici al braç, porta capell i robes de cardenal, dignitat que se li atribuí segles més tard.